dilluns, 6 d’agost de 2007

la humanitat que sobreviu

Avui hem visitat Shu'fat, l'unic camp de refugiats que hi ha a Jerusalem, hi viuen mes de 20.000 persones. Els seus habitants provenen, en gran part, de la zona del casc antic on s'ha establert la població jueva. La manca d'infraestructures, la massificacio i la deficiencia dels serveis formen part de la quotidianetat de totes les arees on viu la poblacio desplacada. A Shu'fat, a mes hi ha residents amb dos tipus d'ID's les blaves i les verdes, els primers poden creuar la porta cap a "Israel", els segons no. A mes, en els darrers anys nous monstres assetjen aquesta població; un dels assentaments de majors dimensions els mira des de ben a prop, amb la ferma amenaca d'anexionar-se a Jerusalem, es a dir de continuar creixent fins a trepitjar-los, de fet la posibilitat de demolicio els pesa al damunt des dels anys 70. La segona de les besties es el mur, que serpenteja al seu voltant com un escurco verinos, un mur que avanca rapidament amb el proposit de separar aquesta comunitat del seu Jerusalem natal, aquells que fa unes decades van neixer al casc antic de Jerusalem, quedaran d'aquesta manera en terra de ningu i amb la seva mobilitat mes minvada encara del que ja ho esta. "Vivim en una preso" diu la Zoila, amb una dolcor que es contraposa a la duresa de les seves paraules "A mi em sembla be parlar de pau, pero primer que marxin de casa meva, despres parlarem" "be es la meva opinio" afegeix mentre els seus alumnes l'interrompen exitats perque dema veuran el mar per primera vegada. Ens hem passat la tarda molt ben acompanyats, i molt ben servits: te, cafe, somriures, suc de taronja, cancons, un altre cafe. Palestina torna a sorprendre, amb la seva humanitat, la seva hospitalitat i la seva tendresa i dignitat que si no sempre, sovint sobreviuen al maltracte i a la humiliació que pateixen. Alguns n'haurien d'aprendre, avui el Jerusalem Post torna a obrir la seva edicio amb noticies sobre l'holocaust.

2 comentaris:

casimiro ha dit...

Estic llegint amb interés el blog i no puc deixar de donar-vos les gràcies pels vostres escrits, que son molt càlids però alhora durs i aclaridors.Pels que no anirem mai a Palestina ens fa sentir com si hi fossim ara mateix.
Anims!

Anònim ha dit...

Mucha suerte con el documental...

La verdad es que trae muchos recuerdos veros por ahí camará en mano de un sitio para otro, escuchando a gente que realmente tiene cosas que contar, y viendo más cosas de las que nosotros vimos a nuestro paso por esa tierra hace ya casi 2 añitos.

Espero que todo acabe muy bien, y que se pueda ver ese docuemental también por Madrid.

Un abrazo Helena... y a todos por extensión.

Israel.