Cansons des de Tulkarem

Senyors de l'occident, us escric des de molt lluny, ... així comensa la canso del Marwan, un cantautor fill de pare palestí, que aquests dies ens acompanya en el nostre viatge.

Quan vam decidir fer el documental, ràpidament vam pensar en ell perquè fes una canco.

Hem anat fins a Tulkarem, poble del nord de Cisjordania, perquè toques just davant de l'escola on un dia el seu pare va fugir de les bales de l'exercit ocupant. Rodejat de nenes i nens que potser d'aqui uns quants anys també hauran de lluitar contra un enemic que continua matant impunement.

Després un service ens ha dut fins a Qalqilya, poble completament envoltat pel mur. Un taxista ens ha ensenyat que es viure engarjolat en la teva pròpia terra. sentir com l'horitzo queda reduït a un mur, un mur construït per la seguretat del poble ocupant, del poble que es ven com l'unica democràcia del pròxim orient, que pobret ha de fer murs, utilitzar armes prohibides... tot perque es clar, ells innocents se senten amenaçats pels pobles que l'envolten. i mentrestant, els palestins continuen vivint en un gran camp de concentració, entre murs, checkpoints i permisos de pas que mai arriben.

I així, com cada dia, hem palpat com es la vida diària del poble palestí. un poble que a pesar de tot continua lluiutan.

(Us deixem amb dos videos de Marwan gravats a Tulkarem que reflexen i resumeixen l`emotivitat del que diem)

Converses

Ahir vam estar fins tard al Jerusalem Hotel, un restaurant a prop de la Old City frequentat per internacionals propalestins, alguns ens vam quedar fins tard compartint conversa amb uns amics de jerusalem fins que a ultima hora i la tensio va creixer entre els nostres companys de taula quan en Nawaf, un dels cambrers d, aquest restaurant, es va asseure amb un grup forca gran que estava al nostre costat.

Resulta que el personal amb qui en Nawaf discutia acaloradament, eren sionistes d,esquerres. Els nostres amics, afins al PFLP - Front popular d,alliberament de Palestina-, van comencar a posar-se nerviosos en veure aquesta mena de negociacions que els recordaven a algunes altres de mes alt nivell. Aixo es el que fan els de Fatah, parlen amb ells. Al cap d,una estona la discussio es va traslladar a la nostra taula, el jove de Fatah defensava tambe acaloradament, dominat pel pragmatisme, el dret a parlar amb els israelians per tractar de millorar les coses, el portaveu eventual del Front es negava a aquesta mena de converses mentre no deixessin primer d,ocupar la seva terra.

Tot i que la conversa va ser majorment en arab, pel to es podia veure que el que es discutia anava mes enlla d,allo que acabava de passar a la taula del costat.

Com a europea i ex escolta, una tendeix a pensar que parlar mai esta de mes aixi que vaig fer una aproximacio a un d,aquests petits monstres per preguntarli primerament d,on era i que hi feia aqui.

El jove somreia nervios, mentre ens explicava que era d,Anglaterra que estava a Jerusalem estudiant Ciencies Politiques a l,universitat hebrea i que tenia molt d,interes en el que estava passant aqui en treballar per la pau, que parlar era molt important i que ells volien donar als palestins un tros de terra per al seu estat. Quina ironia donar-los un tros de la terra que tot just els han robat.

Saps a anglaterra ens critiquen per anar amb els palestins i aqui per anar amb els israelians, es tan dur ser al mig!! Al mig de que? em vaig preguntar, com es pot ser al mig entre una maquina de guerra genocida com es l,Estat d,Israel i un poble que darrerament fa poca cosa mes que patir, enmig de que?

Despres encara ho va acabar d,arreglar dient que no volia parlar del que havien fet els seus avis, ni els seus pares que s,havia de partir de zero i asseure,s sense pensar en el passat. En fi m,estalviare gaires comentaris sobre aquest argument pero podeu imaginar dir-li aixo a algu que porti 60 anys fora del seu pais o a qui els soldats hagin assasinat els fills?

Vaig dir-li que per poder parlar primer s,havia de tenir garantit el dret a la vida, el sostre, el menjar i altres molts drets que manquen als palestins. Pero aleshores el jove hippy sionista havia de marxar, perque l,estaven esperant, es clar, i tant, bona nit doncs.

Quan va creuar la porta vaig entendre la desaprovacio en la mirada dels meus amics que ni tan sols s,havien dignat a mirar-lo ni a descreuar els bracos. Certament es dificil parlar.

I el que em sap mes greu es que un dels arguments del jove fatahista per defensar aquestes converses en les que tot palesti se sent de nou enganyat, era que els europeus, creiem que ho havien de fer.

Quan les esperances no es trenquen ni per 3a vegada

Estem a Al Walaja, o al que queda d'aquesta poblacio palestina despres del pas de la maquinaria sionista i destructora israeliana.
Al Walaja es troba entre Jerusalem i Beitlehem. No tenia gaires habitants quan el 1948 tots ells van ser expulsats de les seves cases. L'exercit Israelia els va fer fugir fins a una zona a propera, dins de les seves propies terres de conreu, prometent;los que algun dia podrien tornar. Encara no han pogut fer;ho i, encara mes, mai han pogut tornar a visitar els carrers ni les cases de l'antiga Al Walaja, on avui hi viu poblacio Israeliana.

Quantes mentides! Com aquesta i moltes d'altres, com Oslo, com els seguents intents de tractats de pau, com el disangagement de Gaza... Encara que no cal que ens sorprenguem, perque l'Estat d'Israel se sostenta precisament en aquesta tonica, la de la mentida constant, per mostrar al mon tan sols allo que a ell li interessa.

La familia Salem ens ha explicat com tots els habitants van ser expulsats i es van convertir en refugiats dins de la seva propia terra. En el lloc on antigament hi havia les seves terres de conreu van haver de viure en tendes durant anys, fins que les Nacions Unides els van construir petites habitacions de no mes de 20 metres quadrats on hi vivien les families. Avui Al Walaja continua al mateix lloc on es van plantar aquelles primeres tendes de campanya. Han aconseguit agrandir la seves cases amb molts esforsos pero no han pogut tornar a les cases on van neixer, tot i que les veuen a cada moment per les seves finestres, ja que es troben just a la muntanya del davant.
Des de la casa dels Salem, l'antiga Al Walaja, es veu des de totes les habitacions.

Pero si us penseu que ja heu llegit tota la historia, encara no he ni comensat, com aquell que diu.
Fa uns anys la familia Salem es van assabentar que el mur que separaria la seva terra de la terra que Israel ara vol robar, passaria just davant de la seva casa, i van rebre una ordre de demolicio de la seva llar. Per molt que van apelar davant dels tribunals i que van lluitar de manera "legal" contra les intencions de l'Estat d'Israel, la seva casa va ser demolida.
Amb molt d'esfors la van tornar a construir al mateix lloc on havia estat, despres de viure mesos en una tenda una altra vegada. Aquesta nova casa va tornar a ser demolida. Ara han construit la seva casa per 3a vegada, amb ajuda de gent anonima que ha donat els seus diners i el seu temps per fer que sigui possible. Veurem quan de temps tarden les Forces de Defensa Israelis en enderrocar;la de nou, per 3a vegada.
Per cert, aquesta familia encara te pendents dues multes per no pagar les dues factures de l'import que li ha costat a l'Estat d'Israel enderrocar la seva casa. Quina ironia, pagar perque t'enderroquin la propia casa!!!!

Ja sabem que la justicia es el pilar del gran estat d'Israel, escollit per Deu per guiar el desti de tots els pobles. I que el que ens passa als altres es que no ho entenem... pobrets de nosaltres.

lucidesa

Jerusalem es, diuen, la segona ciutat de l-Orient Mitja amb un percentatge mes alt de drogadiccio. La ma dura de la policia israeliana amb el consum de drogues a la part occidental esdeve una ma sospitosament tova i tolerant a la part est de la ciutat. En els darrers anys el consum de drogues creix d-una manera alarmant entre els joves palestins, sota el vist i plau, quan no el foment per part de les autoritats israelianes. I les organitzacions juvenils es veuen desbordades per aquest nou problema que no saben gestionar.

Potser haureu sentit a les noticies que un jove palesti va morir assesinat el passat divendres vora de casa nostra a mans de dos guardies de seguretat privada. Es possible que hagueu sentit la historia, el jove va disparar la cama a un dels guardaespatlles que escorten els colons que passejen pel casc antic, ho va fer prenent-li la seva propia arma, sembla, l,altre guarda va respondre amb tres trets, el primer al cor, el segon, quan ja era a terra al cap i el tercer encanonant-lo directament sobre el crani.

Diu el meu amic Hussein que coneixia aquest noi, diu que li va sorprendre perque era un d,aquests joves que estan atrapats en el silenci quimic, que passava els dies assegut veient-les passar amb la mirada perduda, aparentement indiferent i apatic, com molts altres. Diu el meu amic Hussein, fent suposicions probablement basades en les seves propies cabories, pero potser no gaire lluny de la realitat, que probablement se-n va cansar, que per un dia va pensar i es va preguntar perque ell era mes petit que un insecte, perque ningu el veia ni l,escoltava perque no podia fer res mentre aquella gent es passejaven armats pel seu barri, mataven amb impunitat i gaudien de tots els privilegis. Se,n va cansar. Diu el meu amic hussein que va ser un moment de lucidesa.

De la Mediterrania a la Vall del Jorda

Aquesta preciosa i estimada terra que es Palestina s,exten, d,oest a est, de la Mediterrania fins a la Vall del Jorda i de Nord a Sud, del Liban fins al Sinai. Aquesta es la Palestina que tots duem al cor, la Palestina historica, robada "oficialment" als Palestins per les Nacions Unides el 1947, il.legalment i parcialment ocupada per Israel el 1948 i totalment ocupada per Israel el 1967.

Un tros de terra que no te petroli, ni diamants, ni altres pedres precioses, ni gas en el subsol, ni tampoc quantitats desorbitants d,aigua o altres recursos. Tampoc es un tros de terra gaire gran. El tema es que, per mala sort dels palestins, esta estrategicament ben situada per a potencies colonialistes i imperialistes, esta suficientment abastada d,aigua respecte a alguns paisos del voltant, te bones i grans extensions cultivables, i s,hi trobem llocs sants per a tres grans religions: la jueva, la musulmana i la cristiana.

Els cristians ens vam encarregar ja fa temps, i durant diversos segles, d,escanyar palestina en nom de la religio, duent a terme guerres i matances contra els musulmans, per tots conegudes. Despres ens vam cansar de lluitar per les 4 reliquies que hi quedaven i vam abandonar la zona.

Pero que passa avui? Podem atribuir les causes del conflicte a una lluita entre religions? Res mes lluny, i tampoc es tracta d,una lluita etnica ni racista!

Els Israelians volen Palestina sencera, lliure d,habitants molestos, des de la Mediterrania fins a la Vall del Jorda i des del Liban fins al Sinai. Ja hem vist que no es conformen amb els quatre llocs sagrats... Perque en aquesta zona hi ha aigua, hi trobem gran diversitat de climes, bona terra per cultivar, esta situada en un bon lloc per al comers internacional, te una gran sortida portuaria a la mediterrania... i a mes no ens oblidem de la gran maquinaria economica que suposa la ocupacio: grans empreses d,armament, taxes aduaneres, diners d"ajuda" internacional...

Perque fins i tot a la Vall del Jorda, en ple desert, hi podem trobar oasis on s,hi cultiven platans!

La dignitat robada i violada, dia rera dia

En tres dies hem passat 6 vegades pel chekpoint que tanca la ciutat de Nablus, 3 d,entrada i 3 de sortida, per poder circular entre Nablus i les seves zones adjacents.

Aquest chekpoint tanca i aïlla la ciutat de la resta de territoris del West Bank i es troba al bell mig de la Cisjordania ocupada el 1967.

Accedir a l,interior es senzill encara que no per això deixa de ser humiliant: no cal ensenyar el document d,identitat però si s,ha de caminar al llarg d,un corredor reixat a banda i banda després de passar una porta giratòria feta de barres de metall. Es com accedir dins d,una presó, la única diferencia es que aquesta presó te diversos km quadrats de superfície i pels seus carrers hi poden circular els cotxes.

El camí que cal fer per poder sortir de la presó en el que s,ha convertit Nablus avui, em costa d,anomenar i totes les paraules em semblem tenir un significat massa suau pel que es realment un chekpoint: humiliant, deshumanitzador, criminal, violador... Les persones que volen sortir de la ciutat es van alineant en files de 1 davant de portes giratòries de ferro; poden esperar el seu torn durant hores interminables, patint una calor insuportable, els nens ploren i criden, les cares del homes i les dones son una barreja de ràbia i resignació indescriptibles i el dolor de les seves animes es respira per tot arreu. Quan els toca passar la porta sovint un soldat de tansols 18 anys els mira amb despreci mentre els demana el hawya; els palestins mostren la seva carta d,identitat blava o verda (nomes la blava els permet arribar a Jerusalem) i el soldat els continua demanant que obrin les bosses i fins i tot que mostrin l,abdomen despullat havent-se de deslligar els pantalons i desbotonar-se la camisa, no fos cas que portessin una bomba "perquè vosaltres no ho sabeu, però tots els palestins son possibles terroristes" (com ens deia un soldat al qual vam increpar i gravar en aquest chekpoint). I després de passar el darrer corredor i la darrera porta surten finalment del chekpoint.

Els que llegiu aixo podeu pensar "fantastic, aconsegueixen passar el chekpoint!" pero despres d,aquest hi ha un altre chekpoint, i un altre, i un altre, totes les ciutats i totes les zones de la Palestina que va quedar despres de les fronteres del 67 estan o be tancades per valles o mur o be ocupades per colons o zones militars, no s,en salva ni un trosset.
I a mes sempre hi ha el chekpoint final, el que no et deixa anar mes enlla. Pels palestins amb carnet d,identitat blau aquesta frontera es la de la palestina historica, robada per israel amb l,ajut de Nacions Unides als seus legitims propietaris, els palestins, el 1948. Pels Palestins amb carnet d,identitat verd el seu limit de circulacio a traves de punts de control i chekpoints es el Mur declarat il.legal per la Cort Internacional de Justicia el 2004 i que encara avui se segueix construint dins dels Territoris Palestins ocupats el 1967, robant terres, cases, aigua i ciutats senceres.
Els Israelians no han oblidat el que va dir Golda Mair "una terra sense poble per a un poble sense terra", i continuen amb el seu somni imperialista en ple segle XXI, buidar de gent la terra, sense importar els mitjans, i ocupar-la.
Pero els palestins no obliden els assasinats, els robatoris, els humiliacions continuades, les mentides, el dolor i tenen el temps a favor seu, perque ja no els queda res per perdre, perque ho donaran tot per Palestina.

Aturem la ocupacio

La relació històrica d`Europa amb la cultura àrab i la sensibilitat pels drets humans ens ha de fer receptius a la situació d`injustícia que pateixen fa molt de temps ja els palestins, ser capaços d`aprendre nous llenguatges i formes de comunicació, i treballar plegats en l`esforç de re-definir la nostra identitat mediterrània i no nomès occidental.
Tan sols així es pot invertir la desproporcionada visió des d`uns interessos ben concrets que sempre ens ofereixen els medis sobre el llarg conflicte. Algunes de les veus palestines que ja hem pogut sentir parlen de la inherent capacitat per resistir d`aquest poble; i a peu de carrer, tot i la ocupació, tenim la sensació de que el temps es al seu costat.
Ja fa molt que ens tenen acostumats a veure una petita part del problema, només unes solucions que son des del començament mal plantejades, i ara es el moment de veure mes enllà del mur i lluitar junts perquè no continuïn els actes d`agressió d`una societat tan materialista, immadura i sovint perversa, que assetja de mil maneres la dignitat del poble palestí, aquesta profunda humanitat que hem de conèixer, estimar i fer nostra.

La ciutat vs la ciutat fantasma

Tornem d-Hebron , que en arab es diu Al Khalil, es a dir amistos, res a veure amb la realitat actual d-aquesta ciutat en la que els assentaments hi creixen a dins com cancers de fatal diagnostic. Hebron es actualment un territori comanche, com a dit l-Enric sembla el far west. Una ciutat de mes de 600.000 habitants en la que el 20 per cent del territori esta ocupat per 500 colons i 5.000 soldats, que els donen cobertura. Els colons d-Hebron son coneguts per la seva violencia i beligerancia contra la poblacio palestina, els hem vist escupir davant nostre al passar, donar patades als seus veins malvolguts i lluir metralletes per anar-se a banyar a un dels pous que abastia d-aigua als palestins i que ells es van apoderar. I tot aixo no ha estat res, nomes a Tel Rumeida, que es un dels assentaments on la bota de l-ocupacio apreta mes fort, ahir es van produir cinc atacs, els colons van cremar l-escola, el cementiri i un camp d-oliveres, van entrar en un parell de cases a fer destrosses i van apallisar un internacional, al que li van robar a mes la camera de video. Tot aixo sota la mirada impassible dels soldats israelians, que aqui es dediquen a tasques mes fines com l-ocupacio de cases, en les que evidentment deixen la seva emprenta o a tallar els suministres de llum i aigua. A mes a mes d-humiliar i controlar la poblacio quan s-aburreixen, a nosaltres ens han intentat intimidar pero el nostre guia, no s-ha fet petit i s-ha plantat davant d-un duo colon-soldat que intentava increparnos a explicar el que havien fet en la casa del seu pare, que era jueu palesti, els van fer fora perque no eren prou jueus i provocaven els colons, aixo els van dir, curios eh!
Als carrers dels assentaments, com al far west, s hi respira la por i els unics que s hi passejen tranquils van amb pistola. A 200 metres, cheq point enlla, ja no hi ha colons, hi ha un mercat ple de queviures, de colors, d olors i de soroll, de nens tirant petards i el caos circulatori caracteristic amb els taxis grocs com a protagonistes, aixo torna a ser palestina.

la humanitat que sobreviu

Avui hem visitat Shu'fat, l'unic camp de refugiats que hi ha a Jerusalem, hi viuen mes de 20.000 persones. Els seus habitants provenen, en gran part, de la zona del casc antic on s'ha establert la població jueva. La manca d'infraestructures, la massificacio i la deficiencia dels serveis formen part de la quotidianetat de totes les arees on viu la poblacio desplacada. A Shu'fat, a mes hi ha residents amb dos tipus d'ID's les blaves i les verdes, els primers poden creuar la porta cap a "Israel", els segons no. A mes, en els darrers anys nous monstres assetjen aquesta població; un dels assentaments de majors dimensions els mira des de ben a prop, amb la ferma amenaca d'anexionar-se a Jerusalem, es a dir de continuar creixent fins a trepitjar-los, de fet la posibilitat de demolicio els pesa al damunt des dels anys 70. La segona de les besties es el mur, que serpenteja al seu voltant com un escurco verinos, un mur que avanca rapidament amb el proposit de separar aquesta comunitat del seu Jerusalem natal, aquells que fa unes decades van neixer al casc antic de Jerusalem, quedaran d'aquesta manera en terra de ningu i amb la seva mobilitat mes minvada encara del que ja ho esta. "Vivim en una preso" diu la Zoila, amb una dolcor que es contraposa a la duresa de les seves paraules "A mi em sembla be parlar de pau, pero primer que marxin de casa meva, despres parlarem" "be es la meva opinio" afegeix mentre els seus alumnes l'interrompen exitats perque dema veuran el mar per primera vegada. Ens hem passat la tarda molt ben acompanyats, i molt ben servits: te, cafe, somriures, suc de taronja, cancons, un altre cafe. Palestina torna a sorprendre, amb la seva humanitat, la seva hospitalitat i la seva tendresa i dignitat que si no sempre, sovint sobreviuen al maltracte i a la humiliació que pateixen. Alguns n'haurien d'aprendre, avui el Jerusalem Post torna a obrir la seva edicio amb noticies sobre l'holocaust.

Algunes fotos dels primers dies a Jerusalem

Matí d'organitzacions i tarda de colons

Avui ens hem llevat molt d'hora ,i després de les mandres i els cafès turcs, hem fet via cap a les afores de Jerusalem on hi ha la seu de l'organització YDD que es dediquen a buscar sortida al sector de la població juvenil de Jerusalem i rodalies amb més risc d'exclusió social. Hem fet les gravacions de les primeres entrevistes i escoltat atentament les explicacions de com està duent a terme, l'Estat d'Israel, la segregació de tota la població, buscant l'aïllament a partir del mur i els punts de control.

Després hem agafat un altre taxi col•lectiu i ens hem dirigit a la seu del moviment d'Stop the Wall que es troba a les afores de Ramallah, la reunió ha estat molt interessant i a partir de les diapositives hem pogut constatar que l'objectiu final de la construcció del mur és menjar-se la terra, literalment parlant, de la poca que els queda i presionar-los perquè marxin.

A la tarda, després d'una migdiada i de la visita de la propietària de la casa, hem tingut la magnifica idea de visitar el mur de les lamentacions, com que avui és dissabte estava a besar de jueus extremistes, resant i celebrant el seu dia. Que cada vegada hi ha més colons, ja és un fet i, que els palestins cada vegada ho tenen més cru per recuperar la seva capital també. Aquest vespre ens acomiadem amb un regust amarg i és que avui també hem passat el primer check point, el de Calandia, que ara s'anomena Terminal de mur i és ben bé una presó, per on els palestins han de passar cada dia per fer qualsevol acte quotidià, mentrestant ara, els colons estan celebrant el seu dia envoltats de seguretat, seguretat que paguen amb la vida, els palestins.

Ja som a Jerusalem!

Hem arribat tots be, lavio sha fet pesat i al cibercafe no hi ha accents ni apostrofs pero estem de conya... Tenim la sort destarnos en una casa al centre de Jerusalemque es realment fresca!

Ja hem vist els primers soldats i colons armats, pero per la ciutat tot es molt tranquil. Tot olor despecies i de moment no hem vist gaires turistes mes. A part duns japonesos que ja eren llevats a les cinc del mati.